A la vora del foc gitano

He cosit la meva infantesa. Quan tenia 8 anyets vivia a la Perona i veia el meu pare i la meva mare a la vora del foc. Davant la casa hi havia un petit tendal i allà es posava tot el dia a guisar. S’ajupia amb un nen lligat al davant i un altre al darrere, i així cuinava la paella, l’arròs, o una olla gran amb brou, i ens deia: “Vinga! Veniu a seure a la vora del foc que us donaré a menjar!”

El meu pare porta la vara, la necessita perquè tothom sàpiga que és “el tío patriarca”. Perquè se sàpiga que és un gitano respectuós davant de la llei gitana. Ho he representat amb la seva barba blanca perquè es veiés què és la llegenda gitana. I amb el seu mocador de lunars que els gitanos es posaven al coll i molts els ho continuen posant encara.

I les gitanes velles com la d’aquí, que representa la meva mare, portaven el davantal de lunars amb les seves enagües boleiades. També portaven anelles, les anelles sempre posades i els cabells ben deixats anar, d’escandalós negre i mai usaven sabatilles.

La “lumbre” gitana ha fet molta companyia, molta, molta. És molt important per als gitanos. Jo crec que ens surt de dins.

Arpillera ambaixadora