Una mirada a la meva terra des del vaixell

Aquesta és la història de quan jo vaig venir de Tànger, tenia 21 anys i ja havia tingut la meva filla. Els meus pares vivien a Tànger perquè van emigrar des de La Línia quan eren joves. He viscut la meva joventut i infantesa amb molta il·lusió. Després, quan els àrabs van voler la independència en el 57 les coses van canviar. Els espanyols van preferir anar-se’n abans de passar misèries. El meu marit i jo teníem la idea de quedar i adaptar-nos a les circumstàncies, però els meus pares ja eren grans i no volien morir-se allà, volien venir a Espanya perquè no tenien res. Per això vam decidir venir-nos-en tots a Espanya amb ells.

Això és el que veia quan venia al vaixell per a Espanya. Veia la mesquita, l’església i l’escola. Les esglésies i mesquites eren molt boniques, edificis emblemàtics de molts estils. Allò ara està tot més deteriorat perquè no hi ha diners, hi ha misèria, ja no és com era.

En la representació del vaixell, conte com vaig creuar l’estret amb la meva filla, que està agafada a mi quan tindria uns 7 mesos. He barrejat també alguns homenets que estan ofegant o morint-se, per mostrar la situació d’alguns àrabs que avui creuen l’estret, de vegades, perdent la vida.

La primera vegada que vaig arribar aquí, quan vaig sortir de l’Estació de França, vaig veure el cel tan fosc i gris que em va xocar molt, per això aquí he cosit el cel molt viu, tal com ho recordo de Tànger i amb el preciós mar d’allà. Ara vivim a Barcelona amb els nostres marits i fills. La major part de la nostra família està al Pakistan o en altres països, buscant una vida millor.

Arpillera ambaixadora