Antonio Serrano

Si el veus passar a tota velocitat per un passadís, no l’aturis molta estona, segur que va carregat amb els tomàquets, la llet i el pa, perquè està acabant de preparar els berenars.

Si el veus amb una samarreta tacada, segur que està pintant una sala, les façanes o un passadís.

Si el veus amb el davantal, ja saps que són les tres de la tarda i va cap a la cuina, a fer entrepans amb tot un “equip” que l’espera.

Si preguntes a les dependentes de la cadena de botigues de roba que col·labora amb l’Ateneu, et diran que sempre va apressat, capses amunt, capses avall, amb la furgoneta de l’Ateneu.

I també te’l trobaràs com a jurat al concurs de truites del Centre obert, jugant a botxes, donant un cop de mà a l’Ateneu al carrer o participant en alguna reunió.

Perquè l’Antonio és d’aquella gent que ofereix el seu temps a qui ho necessiti.

Amb la veu emocionada, recorda que va entrar a l’Ateneu de la mà de la Nati i el Miguel; ells el van animar a conèixer el que fèiem i, a poc a poc va anar descobrint un munt de possibilitats de col·laboració. Venia de molts anys de feina a l’associació de veïns d’Artigas i necessitava un lloc on continuar aportant la seva energia.

I quan es va jubilar, fa ja uns quants anys… va ser el moment d’incorporar-se de ple. Si li preguntes per què està a l’Ateneu, t’explica que ell no pot estar sense fer res, que necessita estar actiu i sentir-se útil; diu que no sap viure sense fer alguna cosa pels altres. Comenta que ja se li apropa l’hora de jubilar-se de l’Ateneu que a la seva edat… però està clar que no!, ens queden encara molts anys de trobar-nos l’Antonio a cada cantonada.

Pilar López (7 de novembre de 2022)