Des de Menarini, tot just creuant el carrer

Qui m’ho anava a dir fa només uns quants mesos, nooo… impossible!, si jo no sé ni cosir un botó i… així va començar tot.

Aquest és el relat d’un barri que en els més de 16 anys que el veig a voltes em sembla que vol canviar i a voltes em sembla que no vol abandonar el sobrenom de “marginal”.

Des de Menarini, tot just travessant el carrer he vist i veig passar la vida “barrejada” que ens envolta. Veïns que passen hores i hores al sol com si no hi hagués res millor per a fer; escombraries tot sovint allà on no toca, nens i nenes jugant a hores que segurament tampoc toquen i sí, de vegades sona una guitarra i la música ho canvia tot.

Doncs sí, molt dilluns he cosit a l’Ateneu i molts altres sola a casa. I he rigut, he parlat i sobretot he compartit molt bones estones amb algunes dones d’aquest barri. Dones resistents i lluitadores que defensen allò en què creuen i que per damunt de tot estimen Sant Roc.