El romeral

Buscant en la meva memòria un record per fer una arpillera… Com puc oblidar-me de la meva Extremadura, la terra on vaig fer les primeres passes.
Aquí en aquestes cabanes de pastors que feien només 8 metres de diàmetre, vivíem 7 persones, la utilitzàvem de menjador, cuina i dormitori.
Potser parlem de pobresa, però no érem conscients perquè tots vivíem igual, ningú era més que ningú. Amb el poc sou que el meu pare guanyava i el que ens regalava la natura, vivíem sense passar gana. Que bones les herbes, els ocells que el meu pare caçava, la llet de cabra, els ous de les gallines!, i la millor “tele”… el meu pare quan ens explicava històries i contes a la vora del foc.
Jugàvem amb nines de drap i burrets de melons que ens feia la mare i amb imaginació i el que trobàvem al nostre voltant fèiem la resta.
En fi, si comparem amb la vida de molta gent d’ara, érem uns afortunats.