És divendres, avui Ateneu al carrer!

És divendres. La tarda és bona. No fa molt de fred, encara hi ha llum i sortir al carrer és agradable. Per nosaltres va sent hora de moure’ns, són les cinc de la tarda. L’equip de l’Ateneu al carrer amb jocs, material, pancartes i unes escombres, s’adrecen cap a la plaça Camarón. És el lloc on aquest curs hem decidit desenvolupar el nostre projecte, la nostra intervenció al barri de Sant Roc. El nostre objectiu, com sempre, és aconseguir que el carrer sigui un espai de relació, un temps lúdic i relaxat. Un espai reivindicatiu perquè pensem que és de tots, que ho hem de dignificar i que les institucions s’han de fer ressò de les necessitats i de les deficiències que com barri tenim. Un espai que acolli la diversitat de persones. On tothom pugui estar i ningú hagi de marxar ni pel color de la pell, ni per l’idioma que parla, ni per l’edat que té. Volem fer una proposta que sigui familiar, però on els joves puguin gaudir de la proposta i s’engresquin a jugar.

Anem arribant i ja s’apropen els primers nens. Són els més petits. Pregunten si venim a jugar, si poden ajudar a muntar, si escombren, si salten, si falta molt, si em dic Paco, si… Mentre uns monitors pengen les pancartes de l’activitat (pancartes on fem referència a la dignitat del barri i dels veïns, on es convida a la millora del barri), els altres anem traient el material que necessitem per aquesta tarda. Una proposta que no falta mai és la corda, però últimament engresca molt escombrar la plaça. Són molts els nens que s’ofereixen per netejar l’espai que farem servir.

La Rosa vol donar corda, el Manuel està nerviós per agafar unes anelles i començar a llançar-les, un grup de joves s’anima a jugar a bàdminton, i en Luca vol provar amb la indiaca. Hi ha regles, explicacions i algunes normes. Cues per saltar o per estendre la roba amb les agulles que hem portat, nervis pel torn al futbolí o algun conflicte a l’hora de progressar a la xarranca. Preguntar els noms i fer memòria, fer servir el català com a idioma vehicular, comptar els salts de la corda o cantar una cançó són un reforç dins d’aquest espai més lúdic.

Mentre, alguns pares o mares s’asseuen a la catifa dels petits i ajuden a muntar una torre, una casa, un pont o un cotxe. Una mare acaba saltant per animar al seu fill a participar, i d’altres dinamitzen algun joc o s’apropen per xerrar amb algun dels monitors.

Tot plegat un temps molt agraït pels qui participem. Una relació estreta amb els infants, amb els familiars que els acompanyen, amb la gent que va passa, mira i somriu. Que la intervenció es repeteixi cada setmana ha generat confiança amb els grans, expectatives en els nens (Quan tornareu?), respecte per les normes i per l’espai que compartim, tot indica que anem avançant en aquest objectiu de fer un barri, una ciutat oberta a tothom, una societat més respectuosa i acollidora. Però encara falta molt per fer. Nosaltres continuarem fent-ho en aquest petit espai.