Andreu Bertran

Quan la imaginació construeix una persona

En Bertran arriba puntualment a l’Ateneu. Fa el viatge am la capsa plena, des del 400 d’Alfons XIII al 34 del carrer Càceres. Arriba al vespre, abans de tancar les portes. Quan els nens ja han marxat.  Arriba ensucrat, amb els regals del dia després, els premis de la dutxa, els “repitos” del berenar. L’Andreu arriba… i, abans que els nens el puguin veure, ja ha marxat. Però demà, quan els nens arribin a l’Ateneu sabran que en Bertran ha tornat, l’Andreu –per sort– sempre torna. I deixa la seva aportació, una aportació en espècies que tothom, grans i monitors i petits i cordinadors i dones i… tothom, agraeix.

Però com és en Bertran? En Bertran té l’aurèola del misteri. Els nens no saben qui és, però saben que hi és. I llavors els forats de la realitat els tapa la imaginació i la imaginació dels nens no té límits… és en aquell moment quan l’Andreu pren forma i té cara i ulls i mans i… com és Bertran???

(…) mira al techo, saca la lengua, apunta con el dedo. Sabe quien es pero quiere saber más y pregunta a su manera:

—¿Trabaja mucho, verdad? ¿Y trabaja también por la noche?

—¿Por qué nos regala las pastas? Qué bueno es ¿verdad?

Mentre li preparen la safata de panellets escullen els colors, les mides, i volen que el més maco sigui per ell:
—claro! el nos regala pastas todos los días, y están buenas, y nunca faltan. Al menos unos panellets buenos, ¿no?

Després de la visita encara s’admiren i se senten privilegiats d’haver-li fet una visita, continuen preguntant, continuen volent saber:

—¿Le llevaron “panillé”? ¿Le gustaron? estaban buenos, pero él seguro que los hace más mejor que nosotros.

Seño, y… ¿Siempre nos va a regalar pastas?…

Sempre, de moment.
Oi que són bones?

Jordi Cortinas, Sandra Novillo i nens i nenes de l’Ateneu (2001)