Eloi Caballero

Quan em van encomanar que fes un article per publicar-lo a “Als Límits” parlant de mi, i de les raons personals que m’animen a participar, em vaig espantar molt. Què es pot dir d’un mateix? A més a més, no sóc gens d’expressar-me a través de l’escriptura, prefereixo l’oralitat, parlar cara a cara, però que jo conegui encara no és possible afegir un fitxer de veu a cap revista de paper.

Potser, sense adonar-me, ja he dit una de les meves característiques: entre escriure i parlar, em decanto per parlar. M’agrada estar en contacte amb altres persones, compartir les meves experiències i les habilitats que he anat adquirint amb el temps com la informàtica. I sobre tot m’agrada aprendre dels altres. És el mateix com siguin els altres, grans o petits, dones o homes, paios o gitanos, titulats o sense títol. Sóc de la ferma convicció que es pot aprendre de tothom, que s’ha d’aprendre de tothom.

Per a mi col·laborar en l’Ateneu és una forma de participació social i representa la possibilitat de compartir amb altres les meves inquietuds per transformar les condicions de vida d’aquelles persones que per raons de tipus econòmic, social, ètnic, de gènere, etc. es veuen abocades a la marginació social o a la precarietat econòmica. Però, que no se’m malinterpreti, no penso que el meu paper sigui suplantar la veu d’aquestes persones o fer de guia de ningú. Ben al contrari, entenc el meu compromís social com una forma de posar-me al servei d’aquests sectors per tal que s’organitzin i siguin ells mateixos els que defensin els seus interessos. Des de l’experiència que he anat acumulant aquests anys, em sembla que és la millor forma de respectar i de tractar com a iguals als altres.

Eloi Caballero (2003)