Carmen Montero

Cada dimarts al matí a l’Espai Trobada de l’Ateneu, entre fils i robes de colors, la valuosa companyia de les dones que s’hi apleguen comencen a fer ballar agulles, tisores i didals. La primera que arriba, enèrgica i decidida, és la Carmen Montero, la nostra capitana fidel des de fa tants anys. I que bé s’hi troba en aquest espai i com de bé hi fa trobar a la resta de companyes. Cada dia del món l’he sentit a dir que l’estona de costura la relaxa i la distreu de les seves cabòries i sempre espera els dimarts per gaudir d’aquest moment.

El recorregut vital de la Carmen és com obrir una calaixera antiga i sentir en cadascun dels seus calaixos l’olor de net del passat. Un passat en què, enfilada ella i els seus germans grans al carro del seu pare, li tornen a passar pel cor els dies en els quals anaven d’un lloc a l’altre arreglant paraigües i apanyant olles, cassoles, palanganes o el que fes falta per guanyar-se la vida. Ni un bri de recança, només li brillen els ulls recordant aquella itinerància ancestral entre camins de terra i fonoll, només una dolça nostàlgia d’un temps en el qual també va ser feliç.

I més tard, quan van canviar el carro per sostre, la va acollir la Barceloneta del Somorrostro, aquella ombra oblidada de Barcelona i que ella també il·lumina amb la seva capacitat de transformar el passat en bonics records. La Carmen sap quin és el seu lloc a la vida, ha recorregut moltes sendes i totes, les més dolces o les més costerudes la fan ser agraïda amb el que té.

Badalona va ser el següent destí, allà va treballar a diferents fàbriques, a la Lejía Guerrero i a la Cruz Verde, i ben orgullosa diu que era una bona treballadora i que se l’estimaven molt. Diu que feia molt de goig i que li agradava molt arreglar-se i vestir bé, sempre portava un collaret diferent a conjunt amb els vestits i les companyes li deien carinyosament la “Carmen collares”.

El seu Sant Roc on va formar la seva família ha estat el final del nomadisme cultural de la seva infantesa, però dins seu hi continua havent aquell sentit identitari, de llibertat i de descobrir nous territoris, la prova està en com s’emociona quan ens explica els documentals de viatges que mira per la TV, no se’n perd cap, és la manera de continuar enfilada al carro del seu pare per explorar nous paisatges i sentir la tendra nostàlgia del passat.

La meva admiració per la Carmen i l’estima infinita que li tinc.

Montse Massana (15 d’octubre de 2023)