Compartint experiències: Espontaneïtat i canvi social

El dia 20 d’abril de 2026 vam fer una de les activitats programades lligades a l’exposició d’arpilleres Teixint resistència, construïm futur. Arpilleres en acció.

Aquesta vegada, l’acte se centrava en l’arpillera titulada “Reaccions espontànies” de les arpilleristes  Maria Luisa i Esperanza Placencia.

Després de les paraules de benvinguda per part de la presidenta de la Fundació Ateneu Sant Roc, Anna Vicente, les autores de l’esmentada arpillera en van explicar el significat fent especial èmfasi en les paraules de presentació que hi havien escrit: … en línies generals la gent jove prefereix les formes de participació que connecten de manera directa amb els motius de la mobilització, participant en les causes en què creuen que val la pena implicar-se fugint de les organitzacions més institucionals.”

I no podíem tenir un exemple més fefaent en la composició de la taula rodona muntada al respecte, i formada per  Javi Pardo, Laia Serra , Ruben Wagensberg, Ricard Vilaregut i moderada per Xavi Bundó.

Cadascun d’ells van explicar la seva experiència de participació-voluntariat: Javi Pardo a la Crisi del Prestige (2002); Laia Serra  a la DANA de València (2024); Ruben Wagensberg , als conflictes de Síria, Ucraïna, Palestina i Lesbos; i Ricard Vilaregut, estudiós i expert en moviments socials i participant en la crisi de refugiats de Lesbos.

En línies generals tots van coincidir en la importància de les “reaccions espontànies” davant de fets, crisis o catàstrofes que tant els van impactar en el seu moment. I, també, que malgrat l’esforç en l’ajuda als damnificats sempre els havia quedat la sensació que podien haver fet més davant la magnitud de les tragèdies.

De tota manera voldríem destacar alguns aspectes que els presents van emfasitzar:

La facilitat amb què a Catalunya es poden organitzar respostes d’emergència molt abans que arribi la institucional. Sobretot en la mobilització de gent jove. I d’aquí la importància dels Esplais i el Moviment Escolta de Catalunya, les AFAS i tot el teixit associatiu que ens caracteritza (castellers, sardanistes, bastoners, corals, centres culturals, ateneus…). I això es va demostrar en el fet més recent esdevingut a València, els primers d’arribar-hi van ser joves d’aquests moviments. I destacar les paraules d’agraïment dels mateixos testimonis-víctimes: “després diran que els joves no es mobilitzen” o bé “els catalans heu vingut de seguida … tot i com malament es parla de vosaltres”, per només esmentar-ne un parell.

I un altre aspecte a destacar és el que va exposar en Ricard Vilaregut que no és cert que els joves no es mobilitzin perquè es compta que un 3% de joves estan mobilitzats i que en moments punta d’alguna necessitat concreta arriba al 4%. I, també tenir en compte que les mobilitzacions actuals no són potser com les de temps enrere.

Xavi Bundó va voler preguntar si la pandèmia del Covid-19 havia afectat la socialització/mobilització del jovent. A aquesta pregunta, Laia Serra, la més jove de la taula, va evidenciar el fet que, quan estava a l’edat de forjar-se una consciència política, social i reivindicativa, va arribar aquesta pandèmia i va esguerrar la seva progressió. El que, segons Ricard Vilaregut, va provocar que s’hagués de començar de nou.

Els altres testimonis van compatir totalment aquesta experiència.

Finalitzades les exposicions i comentaris no es va tenir temps de preguntes i/o aclariments.

Finalment, entre els assistents va quedar surant a l’ambient que malgrat tots els problemes reals i dificultats de tot tipus, hi ha un pòsit social de gent amb prou empatia que dóna motius per a l’esperança.