La vida a vint-i-cinc metres del terra

Conec el món des d’un 10è pis del barri de Sant Roc. La vida a 25 m del terra!
Al balcó de casa vaig fer, segur, les primeres passes; vaig provar els meus primers patins; vaig passar hores comptant cotxes (5 vermells, 10 blancs, 1 groc…); vaig estudiar els exàmens de setembre de la Uni…

Des del balcó espiava els nens de la Cros jugant al seu jardí. Quina enveja! Hauria volgut córrer amb ells entre la gran palmera i les flors…

Quan marxaven de casa els cosins, després d’una tarda de dominó, sortíem al balcó a dir adeu. Com adeu ens deia la mare quan anàvem al col·le… i encara surt sempre a dir adeu…

A l’ombra llarga i geomètrica del bloc 29, tocant al Congrés, he quedat mil vegades amb els amics, a la nostra estimada i espantosa escultura (que ja no hi és). I des del balcó de casa recordo els crits dels veïns i les veïnes. No sé què demanaven, sé que eren molts.

Potser reclamaven semàfors o una escola pública, l’enllumenat o l’asfaltatge dels carrers. No sé… Només recordo les seves veus indignades increpant-me: “Bajad de los balcones”. I jo, amb 8 o 10 anys, no acabava d’entendre el que em deien. Ara sí. Tots aquells que passaven per sota del meu balcó, i els que van baixar i es van afegir a la manifestació, tots ells, plegats, van aconseguir millores pel barri. Va ser la lluita per un Sant Roc més digne.