De Granada a Barcelona

Quan tenia 27 anys, el meu marit em va dir que trobaríem una vida millor a Barcelona. Ell va venir sol el primer cop i al desembre de l’any 62 ja vam pujar els dos amb el nostre fill, al tren cap a Barcelona. El comiat va ser dur, la meva mare no volia que me n’anés tan lluny amb el nen tan petit.

He cosit la casa del meu poble, la casa dels meus pares, on jo m’he criat i on vaig viure fins que em vaig casar i me’n vaig anar a la casa dels meus sogres a viure. Quan vaig haver d’empaquetar les coses perquè em venia a Barcelona, ​​la meva mare va venir dos o tres dies a casa dels meus sogres per ajudar-me a preparar les coses va deixar-me tot recollit.

Aquest és el cim més alt de Granada, que està sempre nevat, fins i tot a l’estiu hi ha neu. Aquí està l’arbre que hi havia en la cantonada de la casa, una acàcia, i això és el camí que va al baixador on jo, al costat del meu marit i el meu fill, caminava per agafar el tren. Vam trigar 26 o 28 hores en arribar a Barcelona, llavors el tren anava de gom a gom de gent que emigrava de tots els indrets d’Andalusia. Quan vam arribar a la una del matí estava tot nevat, aquell Nadal havia nevat molt.

Quan recordo la meva terra m’emociono molt, recordo la meva família, les meves germanes, els meus pares que ja no viuen. El meu marit i els meus sogres estan enterrats a Barcelona, ​​esperant-me a mi.