AnteriorRecords de feina i guerra
Quan era petita, de nit ens aplegàvem al voltant de la taula i el meu pare explicava històries que va viure a la Guerra Civil Espanyola. Per equivocació, el van ficar en un camp de concentració, buscaven un home que es deia igual que ell.
Ens contava com a mitjanit sentia els forrellats de les cel·les i com sabien que a qui s’emportaven no tornava més, se l’enduien al camp i l’afusellaven. El meu pare tenia por. Va estar dos anys presoner, treballant al camp sense menjar. Ens va dir que fins i tot li van caure els cabells i la dentadura.
Però va tenir la sort que van atrapar l’home que buscaven i el meu pare va quedar lliure. La meva mare feia feina al Porvenir amb un militar, a qui li va explicar la situació. Van estar investigant i van veure que els cognoms dels meus avis no coincidien amb els cognoms dels pares de l’altre home que cercaven, i aquesta va ser la salvació del meu pare.
Això va passar a Andalusia, Sevilla, on vaig néixer, al barri de Triana. No vaig anar mai a l’escola i des de petita he treballat. Recordo que a 12 anys empaperava taronges per enviar-les a l’estranger. Quan no empaperàvem ens posaven a escloscar les taronges agres, que posàvem a les canyes perquè es torressin al sol. Amb això feien la pólvora. Em pagaven una misèria, no arribava a les mil pessetes per setmana.
