Visita a l’ambulatori de Sant Adrià

Fa sis anys, quan feia uns tres mesos que vivia a Barcelona, vaig haver d’anar al metge. El meu marit va venir amb mi a l’ambulatori de Sant Adrià per explicar-li a la infermera que tenia una visita l’endemà i demanar-li que m’atengués perquè no sabia parlar castellà. Ella li va dir que no passava res, que es quedés tranquil.

Quan vaig anar l’endemà, la noia no se’n recordava de mi, em va preguntar què volia. No entenia el que m’estava dient, ni ella entenia el que li deia jo. De la impotència em vaig posar a plorar, vaig passar uns moments molt dolents, amb tothom de la fila mirant-me. Després d’una estona va venir una paisana meva, una noia del Marroc que va fer de traductora i finalment vam poder entendre’ns.
Ara ja sé castellà i em puc comunicar amb el meu metge i amb el pediatre dels meus fills sense problemes. No m’ha d’acompanyar el meu marit per traduir.

Només fa tres mesos que aprenc a llegir i a escriure. És el primer cop que vaig a escola a aprendre castellà. El que sé, ho he après al carrer, parlant amb les veïnes, amb el meu marit i amb els meus fills, encara que ara ells parlen més català que castellà.