AnteriorLa mà que ens va cuidar
Vaig néixer a Posada, Còrdova. Durant la Guerra Civil Espanyola vaig haver d’emigrar a Cuenca, on vaig viure un temps. Em vaig quedar sola perquè el meu pare va morir, als meus germans se’ls van emportar al front i la meva mare a França. Per mediacions vaig trobar una tia meva, germana de la meva mare, i la fi de la guerra la vaig acabar passant allà.
Quan vam tornar al poble,ens vam trobar sense casa, sense mobles, sense res, ni teníem on dormir, ni teníem on menjar, ni teníem res de res. I l’època de postguerra encara va ser pitjor, que jo he menjat fins i tot garrofes i el que no són garrofes, també.
Aquesta caseta que hi ha aquí és on jo em vaig casar i vaig tenir els meus fills. Aquesta és la mà amb què jo he cuidat els meus fills i la que els ha tirat endavant. Ells són a prop de l’arbre que he posat perquè em doni fruits.Ens vam venir a Barcelona per millorar la situació de crisi, la manca de diners, i la veritat és que m’ha anat molt bé. He criat els meus fills i aquí s’han casat, ja tenen filles i nétes, i jo tinc besnetes.
Ni menystinc la meva terra per enaltir Catalunya ni menystinc Catalunya per enaltir la meva terra. Enyoro la meva terra, però també m’estimo Catalunya, perquè aquí he criat els meus fills i he estat molt feliç.
